ERC
ha practicat aquest divendres 2 d’agost un exercici de participació que demostra a bastament el compromís del
partit amb la democràcia interna. Més enllà de les opcions, tantes raons podien
tenir una com l’altra, l’alta participació de la militància va demostrar que
ERC és un partit viu i que els seus membres volen ser partícips de les decisions que s’han de prendre en nom
del conjunt de l’organització i amb la voluntat de construir un país millor,
lliure i pròsper per al conjunt de la
nostra ciutadania.
Aquest
fet ens reafirma en la necessitat de la militància d’empoderar-nos. El partit,
finalment, som els militants. Al llarg de la història gairebé centenària de la
nostra organització les persones han passat i els projectes han romàs,
transmetent-se de generació en generació i malgrat les persecucions o les
derrotes patides.
Ara
estem en un moment difícil, i només la nostra força com a republicans ens ha de
treure, i ens traurà, de l’atzucac.
El
resultat de la consulta situa el nostre partit davant una situació complexa que
podem analitzar des de dos escenaris, cada un d’ells amb dinàmiques pròpies:
1. En primer lloc, internament, la
militància republicana s’ha vist dividida en dos grans blocs, que ha fet que la
victòria del Si no hagi estat tant abassegadora com permetia preveure el fet
que, tant des de la direcció, com des dels afins a Oriol Junqueras, demanessin
votar aquesta opció. Es poden fer moltes lectures, i totes tindran una part de
raó, només faltaria. Però el cert és que el 44,8 % de la nostra militància va escollir una
opció diferent de la recomanada pels dos grans corrents del partit. Cal pensar
per tant que aquests militants:
·
O de
cap manera acceptaven un candidat com Salvador Illa, per la seva trajectòria durant el procés
i posteriorment, per exemple amb el tema amnistia, i eren escèptics
davant el compliment de l’acord.
·
O
eren desafectes a la política de la direcció i dels sectors diversos del nostre
partit. Cal tenir present que les
informacions sobre les campanyes de falsa bandera han deixat un gruix important
de la militància xocat. Tant entre els que van votar una opció com entre els
que van votar l’altra, aquest fet ha tingut un pes significatiu.
2. En segon lloc, exteriorment, ERC pot
passar a ser percebuda, injustament, com la responsable de colgar el Procés
endegat el 2012, aproximadament, i, alhora, responsable de l’empresonament de
qui és considerat per una part dels catalans com el president legítim. És
evident que, en tots dos casos, hi ha al darrera una opció política de desgast
i trencament del discurs d’ERC, de deslegitimació de les seves opcions
polítiques i de lluita per a reconquerir uns espais de poder que el
republicanisme els havia pres.
·
Certament
serà una jugada política: Junts situarà ERC en un compromís entre un acord amb
qui s’identifica amb el 155 o la defensa del president suspès per l’aplicació
d’aquest 155. Es farà, a més, amb cartes marcades, ja que el retorn de Carles
Puigdemont no té com a objectiu la recuperació del lloc del que va ser
desproveït, mancat d’aritmètica parlamentària, sinó com un tour de forçe , la detenció emprada per detenir una investidura, no cal ser
ingenus. Això no treu ferro a la difícil situació que haurà d’enfrontar ERC,
malgrat el resultat de la consulta. La detenció de l’ex president serà
“voluntària”, ja que no té garantida l’aplicació de l’amnistia per raó del
lawfare espanyol, però també es pot qualificar de “voluntari” l’empresonament
dels nostres dirigents quan van acudir a l’Audiència Nacional un cop conegudes
les resolucions sobre els Jordi’s. I en cap dels dos casos podem negar la
repressió de l’Estat espanyol com a raó real al darrera d’aquests
empresonaments.
Aquest
seria a grans trets l’escenari a que ens enfrontem. Per una banda, una part
important de la militància desafecta als grans corrents del partit, però amb
voluntat d’implicar-se’n en les grans decisions i per una altra una imatge del
partit marcada per la seva actuació al Parlament i davant la probable detenció
de l’ex president Carles Puigdemont. Convé ara saber quines alternatives ens
queden, tant com a organització com a títol individual.
1)
Respecte
a l’organització, negar com es fa des de la Direcció una fractura, és fer-se
trampes al solitari, actuar com l’orquestra del Titanic. El fet que els desafectes
a la direcció del partit i a la candidatura Junqueras no estiguin organitzats,
no implica que no hi siguin; implica que no s’han sentit partícips de les macro decisions i sotmesos,
sovint, a diverses formes de pressió.
a) Aquesta afirmació, en cap cas deslegitima
el resultat de la consulta, sinó que mira de palesar un fet. Un gruix de la
nostra militància no entén on està el partit en el que militen, i on queden els
objectius, projectes, ambicions i principis que els va fer ingressar a
l’organització. És un fet molt greu.
b) Una militància que ha aportat temps i
diners per a dur endavant un projecte
col·lectiu es troba que, amb els seus diners, des d’una part de la direcció
s’han tirat endavant i pagat campanyes infames que l’ avergonyeixen, i sense veure per part
de la direcció una actitud altra que colgar els fets i mantenir als seus
càrrecs persones assenyalades en àudios que tothom ha pogut escoltar.
c) Però, a més, en tant que militants es
veuran forçats a defensar davant veïns i coneguts un pacte que al llarg de la
campanya es va donar per impossible, a
canvi de determinades promeses que en el punt principal ni tan sols depenen
dels signants del pacte.
2)
Resta
el tema personal, però en bona mesura s’amara del contingut que hem expressat
respecte al conjunt de l’organització. Ara bé,
en entrar en aspectes personals, el dol és íntim, el dolor és
difícilment compartible. Davant els aspectes abstractes de les decisions
col·lectives hi ha l’opció personal concreta, l’assumpció que un projecte en
que s’han esmerçat hores robades a la família o a les aficions, o al temps
lliure, a uns riures amb els amics,
finalment ha estat un fracàs, o se sent com a tal, que finalment ve a ser el
mateix. Les males praxis del partit han desembocat en una manca de confiança
que no és un fet genèric, és quelcom concret, personalitzable.
A tall de conclusió:
1)
El
projecte ERC és un projecte col·lectiu, de llarga durada i amb voluntat de
romandre. Però, per tal d’avançar, els militants han de prendre la
responsabilitat del partit, no delegar una sobirania que tenim tots pel fet de
pertànyer a ERC. Les misèries que hem anat coneixent, aquestes dites campanyes
de falsa bandera, no se solucionen amb
un Congrés, ja que les arrels són més profundes que un canvi
d’estratègia
política. Es tracta, al contrari, de fer una neteja dolorosa i necessària, en
cap cas de construir candidatures de consens on les responsabilitats s’amaguin
rere votacions col·lectives de determinades llistes. En aquest sentit, proposem:
a) Amb caràcter previ al Congrés, la depuració de
responsabilitats, amb noms i
cognoms, i que s’inicien els tràmits,
mitjançant els procediments escaients, per a la recuperació dels diners
esmerçats en aquestes pràctiques miserables.
2)
El
nostre vot al Parlament ha estat decidit en la consulta de divendres 2 d’agost,
i el seu sentit no es pot qüestionar, en cap cas. Tanmateix, la possible i
probable detenció de Carles Puigdemont implica un escenari de confrontació amb
l’Estat al que no podem restar aliens. Més enllà que la decisió de venir i ser
detingut sigui una proposta tàctica, el fet repressiu ho és en si mateix. En
aquest sentit proposem:
a) Detenció abans de la votació: aturar
qualsevol debat al parlament en tant l’ex president hi sigui pres.
b) Detenció després de la votació: aturar l’activitat
institucional de tots els nostres càrrecs electes en tant duri aquesta
detenció.
Nota:
aquestes opcions no desvirtuen el sentit del vot.
Entenem,
com a coronament d’aquestes reflexions que som els militants qui, en darrer
terme, tenim la responsabilitat de treure el nostre partit de l’atzucac. En
tant que republicans, amb tot el que això implica , no podem abandonar el
vaixell en aquests moments difícils, sinó, ben al contrari, alçar el cap,
reivindicar-nos i pensar que el camí que emprengui ERC està, com ha estat
sempre, a les nostres mans. Tenim mecanismes que possibiliten actuar i incidir,
si les actuacions dels nostres dirigents no ens semblen correctes. Prenem-hi
consciència. Entre tots ho farem tot!
Salut
i visca le terra!
