Arribar nets al Congrés de novembre Manuel Pérez Nespereira.

 

Deia Miquel Pueyo, qui havia estat fins el 2023 alcalde de Lleida,  que mirava ERC, des del començament,  “amb la convicció personal que la finalitat no justifica mai els mitjans. [...], crec que moltes vegades els mitjans són més importants que la finalitat.”

En aquest moment, en que sembla que des de la direcció de l’Esquerra nacional  es vulgui donar per tancat tot l’afer de les campanyes de contrast, amb fets tan lamentables, per emprar una expressió eufemística, com els cartells dels germans Maragall o els ninots d’en Junqueras, aquestes afirmacions cobren especial sentit. Des d’algunes sensibilitats del partit, ja sigui la direcció actual com sectors vinculats a la candidatura de Junqueras, semblaria que la resolució d’aquesta “anomalia” vindria dels resultats del proper Congrés del partit. Sent generosos, seria un greu error. 

El Congrés ha de ser vist  com una opció útil per refer les línies estratègiques de l’esquerra nacional. Els set anys que ens separen del referèndum de l’1 d’octubre han estat farcits de fets i circumstàncies, des dels empresonaments i els exilis, fins els indults i l’amnistia, que han anat  acompanyats d’un progressiu allunyament dels votants independentistes, no només de les candidatures republicanes, sinó més genèricament d’aquelles més vinculades al Procés. Cal  definir noves estratègies i, sobretot, bastir un nou  marc conceptual d’enfrontament amb l’Estat ocupant, de resistència i resiliència, i d’enfortiment de la Nació des dels seus fonaments primers: llengua, cultura, memòria... Els quatre anys en què els republicans hauran d’estar separats del poder han de permetre que el disseny  i la proposta  de polítiques per a la quotidianitat de la nostra ciutadania no es faci mitjançant l’arrecerament de les polítiques simbòliques i pràctiques de construcció i afirmació de la Nació.

Per altra banda, el Congrés també ha de escollir una nova executiva; però aquesta nova executiva, sigui del sector que sigui, i l’encapçali qui l’encapçali, no pot heretar les males pràctiques del període actual. Afirmar que tota l’executiva actual està, per acció o omissió, vinculada  a aquestes pràctiques infames, seria injust. Afirmar que ningú no ho sabia, ni hi tenia cap relació, seria naïf. Defensar que ningú de l’executiva pot ser apartat, si es proven les seves vinculacions amb aquests fets, per tractar-se d’una executiva en funcions, són excuses de mal pagador.

Els militants republicans han de tenir  el dret de poder escollir la seva executiva sense haver de parar-se a pensar  si alguns dels membres de les candidatures arrosseguen, poca o molta, responsabilitat en aquests fet. És de primer d’ètica republicana. I així, i només així, es podran restablir els lligams de confiança a l’organització, lligams que depenen més de la fidelitat als principis republicans, que de l’adscripció a un o altre corrent. Al final, no ens enganyem, les línies estratègiques  d’avui, demà seran només un record. Com deia en Miquel Pueyo, moltes vegades els mitjans esdevenen més importants que les finalitats. Jo diria que habitualment  els mitjans són fins en si, i aquesta ha de ser la diferència entre la pràctica republicana envers la pràctica d’altres organitzacions polítiques.