Comunicat de la Comissió Sectorial de Memòria a la direcció i la militància d’Esquerra Republicana de Catalunya

 

ERC ha practicat aquest divendres 2 d’agost un exercici de participació   que demostra a bastament el compromís del partit amb la democràcia interna. Més enllà de les opcions, tantes raons podien tenir una com l’altra, l’alta participació de la militància va demostrar que ERC és un partit viu i que els seus membres volen ser partícips  de les decisions que s’han de prendre en nom del conjunt de l’organització i amb la voluntat de construir un país millor, lliure i pròsper per al conjunt  de la nostra ciutadania.

Aquest fet ens reafirma en la necessitat de la militància d’empoderar-nos. El partit, finalment, som els militants. Al llarg de la història gairebé centenària de la nostra organització les persones han passat i els projectes han romàs, transmetent-se de generació en generació i malgrat les persecucions o les derrotes patides.

Ara estem en un moment difícil, i només la nostra força com a republicans ens ha de treure, i  ens traurà, de l’atzucac.

El resultat de la consulta situa el nostre partit davant una situació complexa que podem analitzar des de dos escenaris, cada un d’ells amb dinàmiques pròpies:

1.    En primer lloc, internament, la militància republicana s’ha vist dividida en dos grans blocs, que ha fet que la victòria del Si no hagi estat tant abassegadora com permetia preveure el fet que, tant des de la direcció, com des dels afins a Oriol Junqueras, demanessin votar aquesta opció. Es poden fer moltes lectures, i totes tindran una part de raó, només faltaria. Però el cert és que  el 44,8 % de la nostra militància va escollir una opció diferent de la recomanada pels dos grans corrents del partit. Cal pensar per tant que aquests militants:

·         O de cap manera acceptaven un candidat com Salvador  Illa, per la seva trajectòria durant el procés i posteriorment, per exemple amb el tema amnistia,  i  eren escèptics davant el compliment de l’acord.

·         O eren desafectes a la política de la direcció i dels sectors diversos del nostre partit. Cal tenir present  que les informacions sobre les campanyes de falsa bandera han deixat un gruix important de la militància xocat. Tant entre els que van votar una opció com entre els que van votar l’altra, aquest fet ha tingut un pes significatiu.

 

2.    En segon lloc, exteriorment, ERC pot passar a ser percebuda, injustament, com la responsable de colgar el Procés endegat el 2012, aproximadament, i, alhora, responsable de l’empresonament de qui és considerat per una part dels catalans com el president legítim. És evident que, en tots dos casos, hi ha al darrera una opció política de desgast i trencament del discurs d’ERC, de deslegitimació de les seves opcions polítiques i de lluita per a reconquerir uns espais de poder que el republicanisme els havia pres.

·         Certament serà una jugada política: Junts situarà ERC en un compromís entre un acord amb qui s’identifica amb el 155 o la defensa del president suspès per l’aplicació d’aquest 155. Es farà, a més, amb cartes marcades, ja que el retorn de Carles Puigdemont no té com a objectiu la recuperació del lloc del que va ser desproveït, mancat d’aritmètica parlamentària, sinó com un tour de forçe , la detenció emprada  per detenir una investidura, no cal ser ingenus. Això no treu ferro a la difícil situació que haurà d’enfrontar ERC, malgrat el resultat de la consulta. La detenció de l’ex president serà “voluntària”, ja que no té garantida l’aplicació de l’amnistia per raó del lawfare espanyol, però també es pot qualificar de “voluntari” l’empresonament dels nostres dirigents quan van acudir a l’Audiència Nacional un cop conegudes les resolucions sobre els Jordi’s. I en cap dels dos casos podem negar la repressió de l’Estat espanyol com a raó real al darrera d’aquests empresonaments.

 

Aquest seria a grans trets l’escenari a que ens enfrontem. Per una banda, una part important de la militància desafecta als grans corrents del partit, però amb voluntat d’implicar-se’n en les grans decisions i per una altra una imatge del partit marcada per la seva actuació al Parlament i davant la probable detenció de l’ex president Carles Puigdemont. Convé ara saber quines alternatives ens queden, tant com a organització com a títol individual.

1)    Respecte a l’organització, negar com es fa des de la Direcció una fractura, és fer-se trampes al solitari, actuar com l’orquestra del Titanic. El fet que els desafectes a la direcció del partit i a la candidatura Junqueras no estiguin organitzats, no implica que no hi siguin; implica que no  s’han sentit  partícips de les macro decisions i sotmesos, sovint,  a diverses formes de pressió.

a)    Aquesta afirmació, en cap cas deslegitima el resultat de la consulta, sinó que mira de palesar un fet. Un gruix de la nostra militància no entén on està el partit en el que militen, i on queden els objectius, projectes, ambicions i principis que els va fer ingressar a l’organització. És un fet molt greu.

b)    Una militància que ha aportat temps i diners  per a dur endavant un projecte col·lectiu es troba que, amb els seus diners, des d’una part de la direcció s’han tirat endavant i pagat campanyes infames  que l’ avergonyeixen, i sense veure per part de la direcció una actitud altra que colgar els fets i mantenir als seus càrrecs persones assenyalades en àudios que tothom ha pogut escoltar.

c)    Però, a més, en tant que militants es veuran forçats a defensar davant veïns i coneguts un pacte que al llarg de la campanya es va donar  per impossible, a canvi de determinades promeses que en el punt principal ni tan sols depenen dels signants del pacte.

2)    Resta el tema personal, però en bona mesura s’amara del contingut que hem expressat respecte al conjunt de l’organització. Ara bé,  en entrar en aspectes personals, el dol és íntim, el dolor és difícilment compartible. Davant els aspectes abstractes de les decisions col·lectives hi ha l’opció personal concreta, l’assumpció que un projecte en que s’han esmerçat hores robades a la família o a les aficions, o al temps lliure, a uns riures  amb els amics, finalment ha estat un fracàs, o se sent com a tal, que finalment ve a ser el mateix. Les males praxis del partit han desembocat en una manca de confiança que no és un fet genèric, és quelcom concret, personalitzable.

 

 A tall de conclusió:

1)    El projecte ERC és un projecte col·lectiu, de llarga durada i amb voluntat de romandre. Però, per tal d’avançar, els militants han de prendre la responsabilitat del partit, no delegar una sobirania que tenim tots pel fet de pertànyer a ERC. Les misèries que hem anat coneixent, aquestes dites campanyes de falsa bandera,  no se solucionen amb un Congrés, ja que les arrels són més profundes que un canvi

d’estratègia política. Es tracta, al contrari, de fer una neteja dolorosa i necessària, en cap cas de construir candidatures de consens on les responsabilitats s’amaguin rere votacions col·lectives de determinades llistes. En aquest sentit, proposem:

a)    Amb caràcter previ al Congrés, la  depuració de   responsabilitats, amb noms i cognoms, i que  s’inicien els tràmits, mitjançant els procediments escaients, per a la recuperació dels diners esmerçats en aquestes pràctiques miserables.

2)    El nostre vot al Parlament ha estat decidit en la consulta de divendres 2 d’agost, i el seu sentit no es pot qüestionar, en cap cas. Tanmateix, la possible i probable detenció de Carles Puigdemont implica un escenari de confrontació amb l’Estat al que no podem restar aliens. Més enllà que la decisió de venir i ser detingut sigui una proposta tàctica, el fet repressiu ho és en si mateix. En aquest sentit proposem:

a)    Detenció abans de la votació: aturar qualsevol debat al parlament en tant l’ex president hi sigui pres.

b)    Detenció després de la votació: aturar l’activitat institucional de tots els nostres càrrecs electes en tant duri aquesta detenció.

Nota: aquestes opcions no desvirtuen el sentit del vot.

 

Entenem, com a coronament d’aquestes reflexions que som els militants qui, en darrer terme, tenim la responsabilitat de treure el nostre partit de l’atzucac. En tant que republicans, amb tot el que això implica , no podem abandonar el vaixell en aquests moments difícils, sinó, ben al contrari, alçar el cap, reivindicar-nos i pensar que el camí que emprengui ERC està, com ha estat sempre, a les nostres mans. Tenim mecanismes que possibiliten actuar i incidir, si les actuacions dels nostres dirigents no ens semblen correctes. Prenem-hi consciència. Entre tots ho farem tot!

 

Salut i visca le terra!